De conferències i portàtils

D'aquest Crèdit de Síntesi en fem una valoració molt i molt positiva, ens hem motivat i, a més a més, hem après a veure la situació actual del món. Només cal llegir-se les entrades d'aquest bloc i els dels altres grups.

Amb aquest Crèdit, amb una setmana, hem donat un altre argument —i de pes— als defensors de la presència de les Noves Tecnologies a l'aula. Aquest any, gràcies el fet de que sigui el primer que es pogués fer en forma de bloc, ens hem motivat molt més i hem afrontat aquesta setmana amb més entusiasme. Cosa que creiem que ens n'hagués faltat si ho haguéssim hagut d'escriure a un dossier. A més a més, gràcies a Internet, hem pogut abastar molts més àmbits i hem pogut parlar "de tu a tu" (per correu) amb persones enteses dels Drets Humans que ens han ajudat a poder-hi reflexionar encara amb més profunditat.

També volem destacar, i aplaudir, els professors de Bell-lloc per l'esforç que han fet per moure fils i portar-nos diàriament entesos en la matèria, cosa que seria difícil de veure a altres centres d'ensenyament.

Esperem que els següents anys continuï en la mateixa línia i, si fa falta, millorar per a que els que ara tenen uns quants anys menys que nosaltres puguin gaudir-ne encara més. Felicitats i gràcies!

«Uns actors polítics africans van fer pitjors mals als seus pobles que els colonitzadors i conqueridors»

Entrevista per: Aleix Roig

«De Kinshasa a Bell-lloc»
© Bell-lloc del Pla

Al senyor Jean-Paul Muteba, professor congolès, li tenim veritable estima. Fa un parell d'anys va venir a passar una temporada a Girona per veure el sistema educatiu del nostre país i per iniciar un intercanvi de professorat entre el Bell-lloc i Kinshasa, cosa que va propiciar un estret lligam amb alguns professors.

El senyor Muteba ha estats molt amable i ens va avisar al principi que hi hauria coses que no ens les arribaríem a creure. Per començar-vos a fer una idea, ha hagut de respondre aquesta entrevista a la nit ja que a l'escola no tenen connexió a Internet.

- Des de que es va proclamar la independència de la República Democràtica del Congo el 1960, creu que el país ha millorat o ha empitjorat? Per què? 
Cada any, l'ONU publica un informe de classificació dels països (membres) referit a l'"Índex de Desenvolupament Humà". Com cada un pot verificar: el meu país, el Congo (la República Democràtica del Congo), és el davant últim de la llista! És lògic que ningú no estigui orgullosa d'aquesta situació, parlant del seu país. Però, aquests són índexs que demostren que al lloc de desenvolupar-se, el Congo va empitjorant. La veritat és que amb el passar dels anys, la gent, l'opinió pública del meu país ha canviat moltíssim... És impossible que tot vagi malament en un procés humà: sempre amb els homes es pot treure coses bones de les dolentes.

- Durant les dècades que Mobutu va implantar una dictadura, es van violar els drets humans?
Sí que la dictadura de l'antic President Mobutu va ser una cova de violació dels drets humans. No obstant això ell no va ser ni el primer, ni tan sols l'últim, a ridiculitzar els drets fonamentals dels pobles del Congo.

- Què en pensa del que s'anomena Segona Guerra del Congo?
De qualsevol guerra se'n poden escriure volums i volums de llibres sense que es trobin efectes positius: sempre hi ha justificacions. Com tampoc ho permetria una ingenuïtat, un món sense guerra és pura utopia. La trista realitat de la guerra és com una ombra que no deixa al Congo mentre que surt el sol dels recursos naturals. La història del Congo està tan plena de guerra que anomenar a una com a Segona és una mica artificial, com ho són totes les "creacions" dels periodistes. Puc explicar d'una part perquè van anomenar aquesta guerra com a segona i d'una altra part el que penso d'ella. Primerament, hi ha una part del Dret Internacional com a ciència que és el Dret Internacional Humanitari (DIH). Aquesta ciència constitueix els fonaments d'organitzacions internacionals com el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), etc. El DIH designa la guerra per la expressió ben educada de "conflicte armat". Hi ha així dos tipus de conflictes armats: els internacionals (amb intervenció d'altres països en el conflicte en un país donat) i els interns (com una guerra civil —a Espanya, per exemple—). La innombrable quantitat de guerres internes impedeixen comptar-les, mentre que es van poder comptar les internacionals flagrants. El que penso de la guerra en general és el que penso de tota violència: sempre és un fracàs per a qui l'usa. En particular, l'anomenada Segona Guerra del Congo em fa recordar la dels americans a l'Iraq, o —per ser menys seriós en les meves paraules— com la de la pel·lícula "Avatar": matar els "subhomes" per utilitzar millor el que està sota dels seus peus.

- Creu que amb la nova Constitució aprovada el 2005 i les primeres eleccions lliures i multipartidistes després de la independència, el 2006, es va fer una gran passa cap a la pau del Congo?
És clar que les primeres eleccions lliures es van emportar boires d'una nova era de pau. El famós sol va sortir d'hora i se'n va anar la boira.

- L'Àfrica és un continent subdesenvolupat, creu que això és degut a l'època del colonialisme quan els països d'Occident van colonitzar el continent?
Com es pot veure en una mapa de repartiment d'Àfrica entre europeus, França i Anglaterra (Regne Unit o Gran Bretanya) van ser els dos principals, seguits per Portugal (els primers a arribar a l'Àfrica subsahariana), Espanya, Itàlia, Holanda, etc. Els belgues van enganyar els altres europeus per treure Congo del repartiment amb motiu de crear una zona lliure d'accés a tots els Europeus. Congo va ser després durant anys i anys propietat personal del rei belga Leopold II, abans que el crit a l'escàndol de la pròpia opinió pública belga a través del seu parlament canviés la propietat del "trampós" Rei en propietat de l'Estat. Va ser així la peculiar colonització del Congo per Bèlgica que no havia tingut més colònia que l'antic Zaire. Atribuir només a la colonització la manca de desenvolupament dels països africans és en el dia d'avui una actitud mandrosa. És una mica com atribuir només als gitanos l'augment de la delinqüència juvenil a França per justificar les expulsions massives. És cert que la colonització va deixar llargues nafres, ferides profundes, però tot no es pot justificar només per això. Uns actors polítics africans van fer pitjors mals als seus pobles que els colonitzadors i conqueridors.

- En aquests moments, a Costa d'Ivori s'està vivint una espècie de guerra civil; que és el que en pensa vostè respecte tot això?
Sempre la guerra ha estat un fracàs. El cas de Costa d'ivori és un exemple eloqüent de la instrumentalització del tribalisme, un gran ús de les maquiavèliques idees de "divideix i venceràs". Quan vaig estar a Bell-lloc, em van demanar un dia de donar una xerrada sobre els pobles d'Àfrica. Vaig parlar de tribalisme com el tendó d'Aquil·les dels artificials països africans, fruits del repartiment europeu. Aquest repartiment no va fer cap cas als antics pobles establerts en un territori. Per tenir una idea aproximativa, hi ha catalans a l'Estat francès com a més a sota. El tribalisme consistiria en una persecució dels catalans de França per parts dels altres pobles francesos o el contrari. Això va passar sempre amb els dictadors africans: les seves tribus van perseguir les minoritàries o de vegades a les tribus majoritàries per arrelar el seu poder. La bretxa entre el nord i el sud de Costa d'Ivori és conseqüència d'aquesta set desenfrenada de poder exclusiu i per tant "tribalista".

- Quines creu que són les possibles solucions a totes aquestes continues guerres que es viuen a l'Àfrica?
Les causes profundes no són persones sinó ignorància i misèria —paraula que prefereixo, en comptes de pobresa, en aquest cas— de les persones. Permeteu que us fa descobrir un cantador jamaicà, el més conegut i respectat intèrpret de la música reggae, Bob Marley. La cançó "Redemption Song" (Cançó o Cant de Redempció) va ser un dels seus èxits mundials. M'agrada moltíssim la lletra d'aquesta cançó. Estic d'acord quan diu en anglès "None but ourselves can free our minds" (Ningú, excepte nosaltres mateixos podem alliberar les nostres ments). Aquestes paraules semblen incongruents en un món mundialitzat, però ningú millor que els africans mateixos pot alliberar les seves ments. "Vols és poder". És per això que crec en l'educació: formar la gent és, al meu punt de vista, l'única manera no-violenta de salvar Àfrica. No és tan fàcil perquè "un estómac afamat no té orelles". Cal fer fora la misèria de l'Àfrica mentre es tira la ignorància. 

- Què és el que nosaltres podem fer per a ajudar que aquests conflictes s'acabin?
Un cop les causes profundes conegudes, cal aplicar el remei: ajudar africans a sortir de la foscor de la ignorància. Investir en la formació de la gent, de les generacions d'africans que podran curar les ferides de la seva història, treballant i no queixant-se. Ajudar de qualsevol manera a una escola com el que estem fent pot ser una manera de ser solidari als problemes d'Àfrica, dels africans, d'homes i en definitiva als problemes de la humanitat. No resoldre els problemes dels altres és deixar-los arribar a la seva porta com el terrorisme als Estats Units, els immigrants de Lampedusa, de Ceuta i Melilla, etc.

El segle XXI, una continuació del pensament i actuacions del XX?

Escrit per: Aleix Roig i David Parreño

Tal i com us vam prometre ahir, avui els nostres enquestats de prestigi donaran la seva opinió sobre la primera dècada dels segle XXI i com veuen el futur, tot responent aquest pregunta:

Ja portem una dècada del segle XXI, i sembla que continuen havent-hi els mateixos problemes que al segle XX. Al contrari del que es pensava a principis del segle, el s. XXI és una continuació del s. XX?

Sr. Casalprim:

De l'artista Morera.

«Crec que no, els problemes són diferents. Actualment l'economia té molt més pes que fa cent anys i els interessos econòmics de les grans potències determinen l'estat del món. Els conflictes actuals es decideixen segons interessos econòmics específics».

Dr. Argemí:

«Jo diria que el món ha evolucionat molt ràpidament en els darrers deu anys. En sentit positiu, les xarxes socials permeten una democratització del poder a traves d'una informació més a l'abast de tots els nivells socials; però, per altra banda, la crisi de valors que està en la base de la crisi econòmica està fent incrementar les desigualtats socials. Finalment, la biotecnologia esta donant a la humanitat una capacitat tant gran d'incidir en les persones, que si no es desenvolupa paral·lelament una sòlida bioètica que freni els procediments contraris a la seva dignitat, la degradació social pot ser important. Caldrà que les noves generacions reaccionin indignats amb tanta corrupció i utilitarisme i comencin un nou període de regeneració, que no crec que tardi en arribar».

Sr. Isaac:

«Continua, però ha de canviar mentalment, hem de pensar en el decreixement; no es pot ferir el món tant ràpid. Hem d’aprendre i recuperar, respirar amb calma i créixer espiritualment.

El món s’ha fet petit i la gent inquieta, hem de cercar la pau i estimar "lo" proper i llunyà, perquè a la fi tot és semblant a la seva visió profunda».

Sr. Toni Cassany:

«És evident que sí. Em sembla que aquesta pregunta té molta relació amb l'anterior. La societat és el conjunt de persones que la formen. En aquest sentit, la del segle XX, del XXI, del XL o del IV abans de Crist és la mateixa, perquè la mateixa és la naturalesa humana i la "pasta" de la qual estem tots fets.

Ara bé, això no treu que no hàgim de creure que les coses poden canviar i poc a poc van canviant. A mi em sembla que l'home també aprèn coses dels seus errors i que es produeixen canvis cíclics que ens fan evolucionar i progressar, d'alguna manera.

Resumint: en allò essencial la vida humana no canvia. En les condicions de vida, en l'organització de la convivència, en l'avenç tecnològic, etc. tenim unes condicions de vida que són diferents. Però això des d'una òptica occidental, no és pas tan clar a milers de països subdesenvolupats.

Em sembla que ens cal també fer un plantejament ben personal: vols que el món canviï? Canvia tu ara mateix. Fes molt bé aquest Crèdit de Síntesi, ajuda al teu voltant i el món serà millor que la setmana passada, quan encara no t'havies fet aquest propòsit».

Sr. Eudald Vilas:

«Clarament no. Justament perquè a finals de la primera dècada hi ha hagut una crisi multidireccional (és crisi financera en origen, però també ha estat una crisi de sobreproducció pròpia del sistema capitalista i superada pels motors econòmics, i cal afegir-hi una crisi energètica que a grans trets encara hem d'afrontar) que ha trastocat estructures del sistema, i aquest no tornarà a ser el mateix. A més, els nous actors a nivell econòmic i polític mundials (Xina mateix, Índia, Brasil, i el nacionalisme rus) encara han de posar en marxa els seus propis sistemes d'actuació, que no sé quines seran, però que seran diferents, i incidiran en el comportament global del primer quart del segle XXI i lògicament seran causa dels esdeveniments (que no sé quins seran) que s'hauran de produir».

Sr. Eladi Fernández:

«L'avui no és molt diferent de l'ahir, però pot ser-ho, si aprenem del passat. Per tant el futur és una oportunitat. Sempre hi haurà els mateixos problemes, doncs són els problemes de la condició humana, són problemes humans. Però els homes també poden canviar i millorar. Potser, en males èpoques, és on s'ha mostrat la grandesa d'alguns personatges que han estat a l'alçada de l'home, com Thomas More, Luther King, ... esperem que no sempre siguin tan difícils de trobar». 

Sr. Jean-Paul Muteba:
«Compte amb la roda de Nietzsche! Si es mata a Déu, ja no hi ha límits: tot s'iguala. Els segles són comparables però mai semblants. Negar una fi a les coses és de lluny molt més perillós que admetre-ho. Tot té un fi, en el sentit de finalitat i de terminació. Quan una cosa s'acaba, arriba a la seva fi, al per què va ser creat, inventat, realitzat, escrit. La realitat —al Planeta Terra, com a mínim— demostra que no existeix sobre el sol una cosa, una persona, un sistema que no s'acaba: tot té un fi».

Material sobre Martin Luther King

Aquesta tarda tots els set grups de la classe ha presentat a algun dels personatges que, al llarg del segle XX, van defensar activament i per vies pacífiques el compliment dels drets humans arreu del món. Nosaltres hem presentat a Martin Luther King, Jr. Per això pengem el material —presentació i guió— per a que estigui a l'abast de tothom:

Martin Luther King

Guió

Sophie Scholl

Escrit per: Guillem Pastells

Hans Scholl, Sophie Scholl i Christoph Probst; tots ells executats.
© AKG Images

Sophie Scholl pertany a un grup resistent pacífic antinazi i és acusada per escampar uns pamflets a una universitat. Ella criticava a Hitler i l'estratègia que seguia Alemanya i el 22 de febrer de 1943 va ser executada.

Sophie va defensar en tot moment la seva ideologia; fins i tot davant de la Gestapo o del jutge, sense por de ser executada.

"Sophie Scholl - Els últims dies" (títol original en alemany, Sophie Scholl - Die letzte Tage) és una pel·lícula alemanya de l'any 2005, del director Marc Rothermund i l'escriptor Fred Breinersdorfer. La pel·lícula és sobre els últims dies de Sophie Scholl, membre de 21 anys del grup de resistència no violenta antinazi La Rosa Blanca, part del moviment de resistència alemanya. Ella va ser trobada culpable per alta traïció per la "Cort del Poble" i executada el mateix dia, 22 de febrer de 1943.

El Mur de Berlín

Aquest vídeo, muntat per l'IES Sentmenat, narra el perquè del Mur de Berlín amb la cançó "The Wall" de Pink Floyd:


La causa d'aquest títol no és pròpiament pel mur de Berlín sinó que veu que durant la Segona Guerra Mundial, a l'escola intenten modelar els alumnes per a convertir-los en el que ells creuen que cal que siguin. Per això mateix es refugia en el món que ell mateix crea, ple de fantasia, en el qual aixeca un mur al seu voltant per aïllar-se del món que l'envolta. Cada mala experiència que s'esdevé en la seva vida no és sinó un altre maó en el mur. Després d'anar omplint buits en el mur amb maons i més maons, Pink atura la construcció del seu mur personal, convertint-se en una estrella del rock i casant-se.

L'exili de 71.000 catalans camí de la vida

Escrit per: Guillem Pastells

El doctor Gaig és professor universitari i arxiver de la localitat de Santa Cristina d'Aro (Girona). És estudiós de Josep Irla.

Josep Irla i Bosch va néixer a Sant Feliu de Guíxols (1876-1958). De jove estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, no seguí cap estudi superior i va ser partint del seu esforç, treball i voluntat que s'anà fent una autoeducació profundament assimilada. A poc a poc Josep Irla s'anà obrint camí en el món dels negocis i de la política, i obrí una petita fàbrica de taps de suro que el convertí en un industrial important de la comarca. Entorn de Josep Irla, pare i fill, s'anà estructurant el Centre Republicà Federal Català, seguidor molt fidel de l'ideari de Francesc Pi i Margall.

El doctor Gaig ens ha narrat el flux migratori que produí la Guerra Civil

Va ser president de la Generalitat en època d’exili. Va haver d’exiliar-se a França.

Josep Irla
© Generalitat de Catalunya

Pere Pujol es va exiliar quan tenia 30 anys. Abans havia treballat com a camioner. El dia 8 de febrer de 1838 estava trepitjant la frontera entre Catalunya i França a causa de la Guerra Civil. Però no estava sol. Josep Irla també es va veure en la mateixa situació però mai no es van arribar a conèixer.

Irla passava per un poblet, juntament amb 250.000 persones més que, com ell, viatjaven a França per trobar refugi. En canvi, Pere Pujol va passar per una altra zona fronterera. Aquesta situació en què es van trobar, com tanta altra gent, és un de les conseqüències de la Guerra Civil. L’exili té a veure amb la política entorn els drets humans, amb una causa-efecte: opressió-fugida-repressió de la llibertat d’expressió.

Els exiliats corrien el risc que els portessin a un camp de concentració o que els afusellessin. El refugi que se suposava que trobarien a França era força allunyat de la realitat en coincidir amb una altra situació bèl·lica de, fins i tot, majors dimensions.

Cal recordar que milers de persones que es van exiliar per culpa de la guerra a Espanya, i que cercaven refugi al país veí, no van trobar sinó més hostilitat i van passar de ser refugiats republicans a presos en camps de concentració nazis a França i fins i tot, si calia, acabaven en camps d’extermini. Van viure i van veure l’horror a primera línia. Hi havia 71.000 catalans exiliats catalans que representaven el 2,5% de la població. Estaven entre els 3 i els 75 anys gairebé tots eren homes, aproximadament un 40% del total. No eren republicans; eren els que havien protagonitzat la revolució. Entre ells es barrejaven soldats i civils. Els punts per on més freqüentment travessaven la frontera eren:

• La costa de l’Alt Empordà passant per Portbou
• Des de l’Alt Empordà travessant els colls dels Pirineus de l’est.
• El Pertús com a pas de la Jonquera
• A l'Empordà zona oest
• Des de la Garrotxa direcció Ripollès
• Ripollès central - coll d’Ares
• la Cerdanya

Els que van tenir més mala sort van acabar a camps de concentració nazis, camps de càstig com, per exemple, Pere Pujol.

Pau Casals
© Patronat Municipal de Turisme d'El Vendrell

Dones i criatures van ser separats i van ser distribuïts arreu de França. Evidentment, tothom volia fugir d’allà.

Des de el 1932 fins avui dia les institucions catalanes sempre han tingut un president elegit de forma democràtica. Els exiliats llavors esdevenen immigrants.

Josep Irla mor a l’exili. Pere Pujol resisteix, torna i decideix ser regidor del seu ajuntament.

Per altra banda, el músic Pau Casals, fou l’il·lustre tercer exiliat.

Tota aquesta situació l’any 1939, entre els que s’exiliaven bé perquè eren demòcrates, bé perquè eren revolucionaris, va finalitzar juntament amb la fi de l’horror que suposa qualsevol guerra.

Si us ha encuriosit el personatge, us recomanem vivament que us llegiu el llibre "Josep Irla, la tenacitat d'un compromís" de Josep Maymí; o l'itinerari cultural en línia "Exili d'un anarquista", que explica el camí d'un militant de la CNT fins que arriba a Àustria. Al nostre perfil de Flickr podeu trobar un àlbum amb un recull de les fotografies d'aquesta conferència.

L'origen de les migracions modernes

Arcadi Oliveres, profesor de Economia Aplicada de l'Autònoma, explica com funciona el món i com ens governen. Vídeo obligat de veure.

Els Drets Humans són una utopia?

Escrit per: Aleix Roig i David Parreño Mont

D’acord amb l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, referit a la llibertat d’expressió («Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres»), avui, creiem convenient crear aquesta nova secció al bloc perquè sempre és bo tenir un espai on la gent pugui opinar i veure diferents punts de vista de les qüestions proposades.

Així doncs, hem formulat dues preguntes relacionades amb els drets humans, i que amb molt de gust, una sèrie de personalitats ens han repòs. Avui publiquem aquesta:

Aconseguir que tots els governs del món compleixin tots els punts de la Declaració Universal dels Drets Humans, és una utopia?

De l'artista Morera.

Sr. Isaac:

«Potser sí, però sempre cal un fi positiu a on anar».

Sr. Toni Cassany:

«Utopia vol dir allò "irrealitzable" o allò que no s'assoleix perquè és ideal (no real). Crec que en un cert sentit és una utopia. Però utòpic no vol dir, per definició, impossible. Podria ser que el Barça guanyés les properes 55 lligues o és una utopia? Doncs totes dues coses: és una utopia, però conceptualment és possible. Això, que conceptualment sigui possible, encara que sigui molt ideal o difícil de realitzar, fa que tingui sentit lluitar per assolir-ho. Que tots els governs es comprometin i facin que sigui veritat en el compliment dels drets humans és quelcom pel qual val la pena lluitar. Tenim obligació de lluitar per aconseguir-ho per molt que sapiguem que no arribarem a l'èxit absolut. La sola lluita ens fa grans i nobles com a persones, independentment de l'èxit».

Sr. Pórtulas:

«Ara com ara és una utopia. El que no és utòpic és treballar i esforçar-se per una bona fi, i fer que tots els governs del món compleixin els punts de la Declaració Universal dels Drets Humans sembla una bona cosa».

Dr. Josep Argemí, director de l'Institut d'Estudis Superiors de Bioètica i catedràtic de la UIC:

«És una utopia però això no vol dir que no ens hàgim d'esforçar tots per a que els compleixin el major nombre de països. Cadascú al seu lloc ha d’empenyar-se en que es facin realitat en el seu entorn. De que nosaltres vetllem per a fer-los realitat en el àmbit de la nostra responsabilitat, en depèn en definitiva el seu acompliment global».

Sr. Casalprim:

«Per desgràcia sí. Mentre quedin països controlats per dictadures, països subdesenvolupats o països sense llibertat serà molt difícil que els Drets Humans siguin complerts àmpliament».

Sr. Eudald Vilas:

«Plantejat globalment i de cop, sí. En canvi, sobretot en el cas dels estats dotats d'una estructura democràtica ferma, i on els valors associats a aquesta cultura són encara presents, els ciutadans poden influir en les decisions dels seus governs i fer que vagin en la direcció que ells estiguin disposats a exigir. En aquests països, la formació, l'educació i la informació haurien de ser claus per tal que la ciutadania exigeixi als polítics una actuació conseqüent amb l'esperit del vot que ells han emès. Per tant és possible incidir-hi. Tenint en compte a més que aquests són els països realment influents (si exceptuem Xina) del panorama internacional, no puc ser més que optimista a llarg termini i a nivell global».

Sr. Eladi Fernández:
«Diria que és una utopia però un ideal vàlid pel qual val la pena dedicar el nostre esforç. Al ser un ideal pot ser en certa mesura més realitzable que allò que ens deshumanitza per ser un fals ideal de l'home, del bé, de la bellesa... ». 

Sr. Jean-Paul Muteba: 
«Coneixeu una criatura tan imprevisible que l'home? En la seva imprevisibilitat es troba també la seva capacitat de canviar per al seu fi: fer el bé, buscar el bé, ser bo. La pau al món és tan cosa de les accions dels presidents que les d'un alumne a la seva família, a la seva escola, en la relació amb els seus amics, etc. És una qüestió de virtuts. No hi ha lleialtat en el món actual. No fem el que diem, el que ens comprometem —jo inclòs, els presidents també—. No són drets d'un poble —no ho estic negant— que cal complir, sinó drets d'un humà. Tot un govern no pot perseguir una persona com surt a les fantàstiques pel·lícules de Hollywood. És una persona que molesta a una altra, que mata a una altra. Tant me fa que sigui per obeir a un ordre d'una jerarquia totpoderosa.».

La següent pregunta parla dels canvis que s'han produït aquesta última dècada i els motius positius i negatius pel futur que ens espera, però això serà demà.

Des dels ulls dels joves d’Israel i Palestina, el futur del país i del conflicte

Escrit per: Aleix Roig i David Parreño Mont

Un dels nois jueus del documental.

Els nois que apareixen en el documental (vegeu-lo al YouTube) ja tenen unes idees i pensaments molt radicals, com per exemple, un noi palestí que deia que s’havien d’exterminar a tots els jueus, fins el punt que no en quedés cap.

Aquest, és un conflicte que sembla interminable, i durant la setmana del documental hi han hagut accions militars. Una part del conflicte ve de que els nacionalistes israelites van aixecar assentaments als Territoris Palestins. Actualment, l’exèrcit israelià protegeix cada un d'aquests assentaments.

El punt àlgid del documental arriba quan un noi palestí conversa per telèfon amb uns germans israelites i organitzen una trobada a Palestina.

Finalment, es troben; el més trist d’això, és que els separen 15 minuts en cotxe, tallats per controls policíacs.

Darrerament, els nois acaben dialogant mentre berenen i beuen un suc de taronja. Un dels moments més emotius arriba quan els nois palestins i israelites donen les seves opinions dels conflictes, on un noi diu, segons nosaltres, la millor frase del documental «No m'agrada la violència».

Haurem d’esperar, encara, una altra generació perquè la שלום, o السلام, es faci realitat.

Quin és el perquè del conflicte?
El Sr. Eudald Vilas ens ha presentat la historia de la Terra d’Israel des de l’Edat Antiga quan la Vall del Jordà era l’artèria principal. La aparició d’un territori polític palestí es remunta a l’Imperi Romà. Aquesta zona va estar primerament conquerida per l’Imperi Musulmà durant l’hègira i posteriorment pels croats i per l’Imperi Otomà.

El Sr. Eudald Vilas ens ha explicat des la història de la Terra d'Israel des dels seus inicis.

La Terra Promesa va rebre l’impacte de l’arribada de molts jueus que fugien de l’holocaust, idea que es va estendre i va provocar que molts jueus d’arreu del món tornessin a Terra Santa, així neix el sionisme.

El 22 de juliol de 1946 es produeix el desencadenant del conflicte, quan un terrorista ataca un edifici del Regne Unit, cosa que fa que aquest país deixi Israel i l’ONU, llavors, decideix partir el territori.

La Lliga Àrab el maig de 1948 intenta envair Israel, però el primer que havia fet Israel era un exèrcit i un servi d’Intel·ligència, el Mossad, i expulsen els àrabs.

Cisjordània i la Franja marítima de Gaza són els dos territoris palestins que actualment encara s’hi produeixen els conflictes més aferrissats. Fins el 1995, Israel controla el Sinaí amb el suport dels EUA.

El Sr. Eudald destaca que no només es tracta d’un conflicte religiós, sinó que també hi ha interessos econòmics i polítics al darrere, com gairebé tot.

Khaled Mashal, actual cap de Hamàs

Actualment, a la zona de Cisjordània governa l’Autoritat Nacional Palestina amb Abu Mazen, que anteriorment havia sigut terrorista. En canvi el que controla la Franja de Gaza és un terrorista segons els governs occidentals amb l’integrista musulmà Hamàs al capdavant que està finançat principalment per l’Iran i al-Qaida.

Ha acabant etzibant que Israel oficialment no té la bomba atòmica, però sí la té. I ha recordat que encara que no la tingués, Israel està aliat amb els EUA, que sí que la tenen.

Podeu trobar més informació i arxius a la Biblioteca en línia de la Universitat de Colorado. Al nostre perfil de Flickr podeu trobar un àlbum amb un recull de les fotografies d'aquesta conferència.

Música i Drets Humans: l’exemple de Víctor Jara

Escrit per: David Parreño Mont

Amb una escenografia diferents a la que estem acostumats últimament, el grup La Cote (format pel matrimoni xilè María José "La Cote" i Mauricio Campos) ens han fet treure les lleganyes de bon dematí per deixar-nos estorats amb la biografia de Víctor Jara i ses cançons.

El pare de Víctor Jara era pagès i la seva mare, Amanda, es dedicava a les feines de casa, tot i que també ajuda al seu marit. Es diu que, potser, de ella li ve la passió per la música; passió que es consolida quan entra a formar part als vint anys del grup Cuncumén.

«Les coses canvien sense donar-nos compte», diu el conferenciant.11 de setembre del 1973. Víctor està apunt de començar un concert a la Universitat Tècnica de Santiago de Xile, molts dels seus temes són contra el feixisme. Un grup militar, encapçalat per Augusto Pinochet aixeca un cop militar. Li comuniquen a Víctor la notícia. Mor Salvador Allende, probablement, assassinat. Víctor Jara comença a cantar a la Universitat "El Cigarrito":

Vegeu el vídeo de l'actuació en directe d'"El Cigarrito"

El Príncipe mentre el rebien amb crits d'"Asesino"

Van portar a cinc mil xilens a l'Estadi Chile (ara, l'Estadi Víctor Jara), entre ells el cantautor. Mentre al carrer s'hi vivien violacions, mal-tractacions físiques i mentals sense importar el sexe, procedència, edat o limitacions, només calia ser d'esquerres. A dins del recinte, entre el 12 i 19 de setembre, li trencaven les mans a Víctor Jara per treure-li de la vida la seva major afició.
L'Estadi Chile es va convertir en una "pseudopresó". Definitivament, el 19, el van portar a una sala on hi havia un ex-militar, el Príncipe, jugant a la Ruleta Russa amb el cos de Víctor.

44 bales, són les que va detectar l'autòpsia.

Fins el 2006 no va tenir un funeral digne.

Ha denunciat que encara ara hi ha xilens que veuen malament a Víctor Jara. Però, clar, si a Espanya encara no s'han cicatritzat les ferides de la Guerra Civil, és normal que allà tampoc.

El matrimoni xilè també ha cantat "Te recuerdo Amanda" i "Deja la vida volar" (cançó dedicada a la seva dona) i ha sigut tal, l'èxit, que el públic ha acabat demanant-ne una altra.

Al nostre perfil de Flickr podeu trobar un àlbum amb un recull de les fotografies d'aquesta conferència.

«Trobaríem mancances respecte la Declaració Universal dels Drets Humans a cada país que analitzéssim»

Entrevista per: David Parreño Mont

"Obert per obres", bloc de Sergi Vicente

Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Pequín, ens ha atès molt amablement des de la Xina directament per Girona.

Aquesta setmana havia d'anar a cobrir la visita de Zapatero a aquest país, cosa que va fer perillar un xic l'entrevista. Però, finalment, aquest dilluns al matí ens ha dedicat una estona per respondre les preguntes de Human Righters.

A l'horari del Crèdit de Síntesi no hi ha cap activitat sobre la Llibertat d'opinió i expressió, 19è article de la Declaració Universal dels Drets Humans, per això hem cregut apropiat ampliar aquest tema.


- Ja fa més de seixanta anys que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, arribarà un dia que tots els països la respectaran? O és una utopia?
Potser sí que és utòpic, veient el que en el segle XXI segueix passant al món, pensar que la Declaració podria ser respectada íntegrament per tots els països que la van signar. En tot cas, és un marc imprescindible i ha servit com a marc de referència d'allò que almenys hauria de ser el món que creiem més just i igualitari.

- El govern xinès està clar que no la respecta.
Aquesta és una qüestió complicada. D'una banda, perquè és evident que alguns dels drets fonamentals que recull la Declaració no els respecta, com la llibertat d'expressió o la llibertat d'organització. D'altra banda, perquè en països de tradició comunista pesen més els drets col.lectius que no els individuals, i el que sol plantejar el govern xinès és que ha tret a milions de persones de la pobresa (tot el bloc de la Declaració referida a drets econòmics), entre altres mèrits destacables, i que s'ha anat avançant en altres qüestions. Per posar alguns exemples, no és comparable el nivell de tortura policial (o el marc legal que la permet) d'ara i de fa 15 anys, com els procediments per aplicar la pena de mort, revisats a mitjans d'aquesta dècada per donar l'última paraula al Tribunal Suprem, sense oblidar del país que, amb diferència, més executa a tot el món.

- És l’únic?
En absolut. Trobaríem mancances a cada país que analitzéssim, des de la prohibició de la representació política de l'esquerra abertzale a Espanya fins a la subcontractació de la tortura que segueixen practicant els Estats Units, l'altre gran vulnerador de drets humans del món. La diferència entre Washington i Pequín, és que al primer se'l considera un promotor dels drets humans, una gran hipocresia.

- Però les organitzacions internacionals no hi poden fer res?
A quines organitzacions ens referim? Les organitzacions formades per representants de països, com Nacions Unides, poden exercir certa influència quan el país està en desavantatge, però la feina en països poderosos com la Xina sol venir a llarg termini, més suggerint o persuadint que no pas exigint. Si parlem d'ONG, el seu impacte es redueix a la sensibilització de l'opinió pública dels sus països, un impacte també molt limitat i sovint diluït per interessos de país per molt que es presentin com a no-governamentals.

- El fet de que li atorguin el Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo, és un toc d’atenció?
És un premi que li podien haver donat a Liu però també a Gao Zhisheng o a qualsevol altre. Respon a una decepció occidental envers unes expectatives que no s'han materialitzat. Occident tenia certa esperança que la Xina s'obrís políticament després dels Jocs Olímpics, i en certa manera ha passat el contrari. Que Liu rebés el premi és molt millor notícia que no que el rebés un Obama que encara no havia fet res, però certament, els Nobel estan polititzats. El tracte inhumà a Bradley Manning i els motius del seu empresonament és un exemple d'aquesta hipocresia.

- Però ja fa uns mesos que li van donar el Nobel i tot continua igual, fa la sensació que el govern xinès passa olímpicament de les demandes del seu poble i de la, anomenada, comunitat internacional.
La 'comunitat internacional' és un eufemisme per referir-se a Occident, que sempre ha pressionat e aquest aspecte, i que sap que la Xina no cedeix per imposició o exigència. Quan dimarts Zapatero es reuneixi amb Wen Jiabao, no parlaran pas de la detenció d'Ai Weiwei, perquè ve aquí a vendre, i es refugiarà en la "decisió consensuada" europea. Ni la pressió directa sol funcionar, ni tampoc interessa.

- Encara que no ho sembli, la Xina continua tenint països-amics, aliats?
Sí, per descomptat, parlem de la segona economia del món i d'un país que ha va mantenir els lligams amb tot l'antic bloc dels no aliats (context Guerra Freda), que ha signat contractes preferents amb països africans que s'ofegaven amb les dependències post-colonials, i que ha liderat el creixement del continent asiàtic amb una política exterior de no interferència, mentre l'imperi hegemònic envaïa els països que no volien subministrar-li petroli o recursos en les condicions que imposava. Però no cal anar tan lluny, ara compra deute espanyol i, ja des d'abans, Pequín ha considerat Madrid el seu principal aliat a la Unió Europea.

- Vas tenir el privilegi de poder parlar amb gent tancada a manicomis. Ens podries explicar com vas poder gravar les imatges i arribar a parlar amb aquestes persones?

Eren peticionaris amb els quals havia contactat abans. Vaig rebre una trucada i vaig actuar ràpid. Era un lloc força remot, però si vas amb decisió i estant el temps just a tot arreu perquè no arribi la policia (si et detenen corres el risc de perdre el material), te'n pots sortir. Entrar-hi va ser en part per discreció i en part sort. Tot i que, quan penso que he estat en tres manicomis, jo també em pregunto com m'ho vaig fer.

- A Tailàndia, quan Aung San Suu Kyi va poder treure el cap de les reixes de casa seva, vas desplaçar-te fins aquest país. Com va ho vas viure?
No, va ser abans de la fi del seu arrest domiciliari. Vaig anar-hi dies abans de les últimes eleccions presidencials. Va ser tot molt curt, dos o tres dies on vaig veure poca cosa però viscuts molt intensament per la detenció policial i posterior deportació. De tota manera, no em van posar la mà a sobre, van ser molt amables.

-Existeixen condicions laborals a la Xina? 
Sí, per descomptat. L'última gran millora va ser la llei de contractació laboral de 2006, si no m'equivoco. L'any passat es van apujar els salaris a tot el cinturó industrial i, precisament, la Xina comença afrontar un nou cicle de falta de mà d'obra qualificada. Si parlem del nivell més baix de la producció, d'abusos en continuen havent-hi. I el problema no és la Xina, sinó el capital, que persegueix major rendiment a menys cost, i simplement emigra allà on els troba.

- L’anhel de les recents revoltes i revolucions als països d’Àfrica del Nord i de l’Orient Mitjà, ha arribat a la Xina? Perquè no ha tingut tan d’èxit?
Va arribar via internet i va ser tallat d'arrel. A la Xina, qualsevol ombra de revolta es reprimeix abans que succeeixi, i juntament amb la censura i cert benestar econòmic fan que parlem d'un context molt diferent al del món àrab.

- Què li falta a la societat xinesa per aixecar una revolució com la de Tunísia o Egipte?
Més desocupació i pitjor inflació.

- Uns dels últims exemples va ser el tancament d’Al-Jazeera a Egipte.
La censura xinesa és més aviat selectiva. Se censuren periodistes, articles, programes, però no se solen tancar mitjans, senzillament perquè pertanyen al govern. Els pocs mitjans semi-independents tenen més marge però estan igualment pressionats.

Les dictadures, igual que aquells que inspiren revolucions, han entès el poder de la imatge. Ens passa quan gravem manifestacions, que t'adones que la gent es creix o s'esperona perquè tu ets allà gravant-ho i "explicant-ho al món".

- Per acabar, ens podria fer cinc cèntims de la situació actual al Tibet?
És complicada. Donada la situació actual, és difícil que els tibetans puguin aspirar a cap cosa més que una autonomia millorada, perquè Pequín té el poder polític, militar, econòmic i demogràfic de part seva. L'escriptora Woeser, en el seu llibre 'El Tibet trenca el seu silenci' (hi ha edició en català), fa un retrat molt interessant de la situació actual, on parla de discriminació, propaganda i el que ella veu com un espoli de recursos indiscriminat, entre altres problemes. La revolta del 2008 ha enfortit el control i vigilància, i les últimes imatges que tenia de Lhassa descrivien una mena d'estat policial. El que em diuen algunes fonts properes és que els tibetans tenen molta ràbia i por, i que s'ha eixamplat l'escletxa entre tibetans i han.

Merci per dedicar-nos una estona. Molta sort i continua la gran tasca de portar les notícies de l’Àsia directes a TV3.

Gràcies a vosaltres per l'interès.

Xarxes socials, drets i deures

Escrit per: Marc Álvarez

«Internet és el 99% bo».

Aquest missatge és el que han volgut deixar clar avui, dia 12 d' abril, els senyors Hortensio García i Antonio López del "Grupo de Delitos Telemáticos" de la Guàrdia Civil que han vingut a Bell-lloc per donar-nos una xerrada sobre els drets i deures de les xarxes socials.

Inicialment ens han presentat internet i ens han deixat clar que tot i que sembli que Internet és anònim se'ns pot reconèixer fàcilment mitjançant la direcció IP única de cada ordinador.

Seguidament ens han donat una sèrie de consells bàsics per tal d' evitar que siguem víctimes de delictes informàtics com ara la pesca electrònica (o phishing, en anglès), que consisteix en robar les dades bancàries, i sobretot per evitar ser víctimes dels pedòfils que amb l'ajuda d'Internet estan aconseguint moltes noves víctimes ja que la gent vigila molt menys les dades que es donen a la xarxa. Un altre delicte que és molt abundant en la xarxa és a del ciberassetjament escolar (en anglès, ciberbullying) que consisteix en el assetjament, aplicat a Internet.

Finalment han iniciat una sèrie de torns de preguntes en les que han respost els dubtes dels alumnes normalment dirigits cap a la seguretat informàtica.

Us deixem una notícia de l'Agència Efe, sobre l'assetjament a la xarxa:

Al nostre perfil de Flickr podeu trobar un àlbum amb un recull de les fotografies d'aquesta conferència.

«Miguel, NË TERREN (sobre el terreny)», la història d'un periodista incansable

Escrit per: Guillem Pastells

© Fundació Miguel Gil Moreno

L’any 1993 Gil va anar a Bòsnia. Allà, s’hi va estar durant un parell d'anys. Va trobar un paisatge desolador. A més a més, com deia un veí que el va conèixer, els jardins i els parcs eren plens de morts. 

Miguel Ángel s’arriscava a exposar-se davant del perill perquè li agradava mostrar els problemes del món. Com a mostra, un exemple fou que, en un sol dia, va pujar diverses vegades a la muntanya Igmon situada a prop de la ciutat de Sarajevo.

L’any 1995 Miguel Á. Gil va arribar a formar part d’Associated Press com a càmera. En un principi, s’hi dedicava per afició, ja que n’estava aprenent. La corresponsal d’Associated Press li feia elogis per la seva bona feina. L’empresa afirmava que Gil tenia molta facilitat per conèixer a fons un conflicte.

Posteriorment va viatjar a l’Àfrica, concretament a Rwanda, a Sierra Leone —coincidint amb la rebel·lió produïda  a la capital— i al Zaire, l’any 1997.

Un personatge decisiu a Sierra Leone va ser Chema Caballero. Entre altres projectes, va aconseguir crear unes escoles per tal que els nens de la guerra poguéssin deixar-la i rebre educació com qualsevol altre infant. Per altra banda, va aconseguir que els nois aprenguessin a treballar en equip mitjançant la tasca motivadora de formar un equip de futbol.

El 1998, Gil torna als Balcans per cobrir el conflicte de Kosovo. En el reportatge, hem pogut veure les imatges pertanyents al moment de la fugida en tren dels civils kosovars. Mentre fugien, Gil captava aquest moment amb la seva camèra. Segons alguns productors i periodistes, aquestes són les millors imatges del periodista.

Durant la seva estada als Balcans, Miguel Á. Gil aconsegueix ser un dels tres periodistes que van cobrir el conflicte de Txetxènia, en un moment en què aquest país està en plena actualitat.

Per desgràcia, el nostre protagonista mor el 24 de maig de l’any 2000 en un revolt, víctima d’una emboscada a Sierra Leone.

Cal esmentar que, per recordar la seva gran aportació com a professional de la comunicació i com a persona compromesa amb els drets humans, es va crear la Fundació Gil Moreno.

En definitiva, Gil fou un testimoni que va arriscar la seva vida en tot moment, mentre captava imatges corprenedores i terribles en una situació tan angoixant com és la de qualsevol conflicte bèl·lic. Gràcies al seva labor, tenim al nostre abast un testimoni dels conflictes esmentats. Però ens queda, com no, la memòria per damunt de tot, d’una persona abnegada i entregada totalment a la seva feina al servei dels altres, al servei de la veritat.

Trobareu més informació a http://www.fundacionmiguelgilmoreno.com/