 |
| "Obert per obres", bloc de Sergi Vicente |
Aquesta setmana havia d'anar a cobrir la visita de Zapatero a aquest país, cosa que va fer perillar un xic l'entrevista. Però, finalment, aquest dilluns al matí ens ha dedicat una estona per respondre les preguntes de Human Righters.
A l'horari del Crèdit de Síntesi no hi ha cap activitat sobre la Llibertat d'opinió i expressió, 19è article de la Declaració Universal dels Drets Humans, per això hem cregut apropiat ampliar aquest tema.
- Ja fa més de seixanta anys que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, arribarà un dia que tots els països la respectaran? O és una utopia?
Potser sí que és utòpic, veient el que en el segle XXI segueix passant al món, pensar que la Declaració podria ser respectada íntegrament per tots els països que la van signar. En tot cas, és un marc imprescindible i ha servit com a marc de referència d'allò que almenys hauria de ser el món que creiem més just i igualitari.
- El govern xinès està clar que no la respecta.
Aquesta és una qüestió complicada. D'una banda, perquè és evident que alguns dels drets fonamentals que recull la Declaració no els respecta, com la llibertat d'expressió o la llibertat d'organització. D'altra banda, perquè en països de tradició comunista pesen més els drets col.lectius que no els individuals, i el que sol plantejar el govern xinès és que ha tret a milions de persones de la pobresa (tot el bloc de la Declaració referida a drets econòmics), entre altres mèrits destacables, i que s'ha anat avançant en altres qüestions. Per posar alguns exemples, no és comparable el nivell de tortura policial (o el marc legal que la permet) d'ara i de fa 15 anys, com els procediments per aplicar la pena de mort, revisats a mitjans d'aquesta dècada per donar l'última paraula al Tribunal Suprem, sense oblidar del país que, amb diferència, més executa a tot el món.
- És l’únic?
En absolut. Trobaríem mancances a cada país que analitzéssim, des de la prohibició de la representació política de l'esquerra abertzale a Espanya fins a la subcontractació de la tortura que segueixen practicant els Estats Units, l'altre gran vulnerador de drets humans del món. La diferència entre Washington i Pequín, és que al primer se'l considera un promotor dels drets humans, una gran hipocresia.
- Però les organitzacions internacionals no hi poden fer res?
A quines organitzacions ens referim? Les organitzacions formades per representants de països, com Nacions Unides, poden exercir certa influència quan el país està en desavantatge, però la feina en països poderosos com la Xina sol venir a llarg termini, més suggerint o persuadint que no pas exigint. Si parlem d'ONG, el seu impacte es redueix a la sensibilització de l'opinió pública dels sus països, un impacte també molt limitat i sovint diluït per interessos de país per molt que es presentin com a no-governamentals.
- El fet de que li atorguin el Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo, és un toc d’atenció?
És un premi que li podien haver donat a Liu però també a Gao Zhisheng o a qualsevol altre. Respon a una decepció occidental envers unes expectatives que no s'han materialitzat. Occident tenia certa esperança que la Xina s'obrís políticament després dels Jocs Olímpics, i en certa manera ha passat el contrari. Que Liu rebés el premi és molt millor notícia que no que el rebés un Obama que encara no havia fet res, però certament, els Nobel estan polititzats. El tracte inhumà a Bradley Manning i els motius del seu empresonament és un exemple d'aquesta hipocresia.
- Però ja fa uns mesos que li van donar el Nobel i tot continua igual, fa la sensació que el govern xinès passa olímpicament de les demandes del seu poble i de la, anomenada, comunitat internacional.
La 'comunitat internacional' és un eufemisme per referir-se a Occident, que sempre ha pressionat e aquest aspecte, i que sap que la Xina no cedeix per imposició o exigència. Quan dimarts Zapatero es reuneixi amb Wen Jiabao, no parlaran pas de la detenció d'Ai Weiwei, perquè ve aquí a vendre, i es refugiarà en la "decisió consensuada" europea. Ni la pressió directa sol funcionar, ni tampoc interessa.
- Encara que no ho sembli, la Xina continua tenint països-amics, aliats?
Sí, per descomptat, parlem de la segona economia del món i d'un país que ha va mantenir els lligams amb tot l'antic bloc dels no aliats (context Guerra Freda), que ha signat contractes preferents amb països africans que s'ofegaven amb les dependències post-colonials, i que ha liderat el creixement del continent asiàtic amb una política exterior de no interferència, mentre l'imperi hegemònic envaïa els països que no volien subministrar-li petroli o recursos en les condicions que imposava. Però no cal anar tan lluny, ara compra deute espanyol i, ja des d'abans, Pequín ha considerat Madrid el seu principal aliat a la Unió Europea.
- Vas tenir el privilegi de poder parlar amb gent tancada a manicomis. Ens podries explicar com vas poder gravar les imatges i arribar a parlar amb aquestes persones?Eren peticionaris amb els quals havia contactat abans. Vaig rebre una trucada i vaig actuar ràpid. Era un lloc força remot, però si vas amb decisió i estant el temps just a tot arreu perquè no arribi la policia (si et detenen corres el risc de perdre el material), te'n pots sortir. Entrar-hi va ser en part per discreció i en part sort. Tot i que, quan penso que he estat en tres manicomis, jo també em pregunto com m'ho vaig fer.
- A Tailàndia, quan Aung San Suu Kyi va poder treure el cap de les reixes de casa seva, vas desplaçar-te fins aquest país. Com va ho vas viure?
No, va ser abans de la fi del seu arrest domiciliari. Vaig anar-hi dies abans de les últimes eleccions presidencials. Va ser tot molt curt, dos o tres dies on vaig veure poca cosa però viscuts molt intensament per la detenció policial i posterior deportació. De tota manera, no em van posar la mà a sobre, van ser molt amables.
-Existeixen condicions laborals a la Xina?
Sí, per descomptat. L'última gran millora va ser la llei de contractació laboral de 2006, si no m'equivoco. L'any passat es van apujar els salaris a tot el cinturó industrial i, precisament, la Xina comença afrontar un nou cicle de falta de mà d'obra qualificada. Si parlem del nivell més baix de la producció, d'abusos en continuen havent-hi. I el problema no és la Xina, sinó el capital, que persegueix major rendiment a menys cost, i simplement emigra allà on els troba.
- L’anhel de les recents revoltes i revolucions als països d’Àfrica del Nord i de l’Orient Mitjà, ha arribat a la Xina? Perquè no ha tingut tan d’èxit?
Va arribar via internet i va ser tallat d'arrel. A la Xina, qualsevol ombra de revolta es reprimeix abans que succeeixi, i juntament amb la censura i cert benestar econòmic fan que parlem d'un context molt diferent al del món àrab.
- Què li falta a la societat xinesa per aixecar una revolució com la de Tunísia o Egipte?
Més desocupació i pitjor inflació.
- Uns dels últims exemples va ser el tancament d’Al-Jazeera a Egipte.
La censura xinesa és més aviat selectiva. Se censuren periodistes, articles, programes, però no se solen tancar mitjans, senzillament perquè pertanyen al govern. Els pocs mitjans semi-independents tenen més marge però estan igualment pressionats.
Les dictadures, igual que aquells que inspiren revolucions, han entès el poder de la imatge. Ens passa quan gravem manifestacions, que t'adones que la gent es creix o s'esperona perquè tu ets allà gravant-ho i "explicant-ho al món".
- Per acabar, ens podria fer cinc cèntims de la situació actual al Tibet?
És complicada. Donada la situació actual, és difícil que els tibetans puguin aspirar a cap cosa més que una autonomia millorada, perquè Pequín té el poder polític, militar, econòmic i demogràfic de part seva. L'escriptora Woeser, en el seu llibre 'El Tibet trenca el seu silenci' (hi ha edició en català), fa un retrat molt interessant de la situació actual, on parla de discriminació, propaganda i el que ella veu com un espoli de recursos indiscriminat, entre altres problemes. La revolta del 2008 ha enfortit el control i vigilància, i les últimes imatges que tenia de Lhassa descrivien una mena d'estat policial. El que em diuen algunes fonts properes és que els tibetans tenen molta ràbia i por, i que s'ha eixamplat l'escletxa entre tibetans i han.
Merci per dedicar-nos una estona. Molta sort i continua la gran tasca de portar les notícies de l’Àsia directes a TV3.
Gràcies a vosaltres per l'interès.
